Carta de Jordi Cuixart a Jaume Asens: “Intentant prendre’ns la força, ens l’han donada tota”

Actualitat

Estimadíssim Jaume,

He començat aquesta carta diverses vegades, però avui he rebut la visita de l’Olivier Peter i d’en Benet Salellas, i he sabut que era el dia d’acabar-la. Sou una generació d’advocats “militants” que encarneu el bo i millor de la lluita antifeixista, recuperant els clàssics com Vergès, Liebknecht o Dimitrov, ens feu a tots una mica més lliures.

L’última visita fou el dia de la nostra arribada a Lledoners, i la darrera abraçada durant la trobada (en sala!) amb el Pablo Iglesias a Soto del Real, el 26 de maig, pocs dies abans del nostre trasllat. Volia dir-te que ets de les persones que més admiro per la teva coherència i valentia, per no tenir por de sortir del ramat i fugir del dogmatisme, en paraules d’en Sergi Picazo: un home de frontera; com deia el president Torra: un home pont.

També et vull donar les gràcies per ser-hi sempre i, fins i tot quan dissentim, conec poca gent que dediqui tants esforços com tu a matisar els posicionaments i trobar-ne oportunitats. Gràcies per tota la complicitat durant aquests nou mesos de captiveri, però sobretot per l’abans etern, quan els focus eren lluny i discutíem en aquelles sobretaules inacabables a la Vila de Gràcia, a la terrassa de la Nel·la i en Bosch, o a l’acabar la ‘mani’ de torn. Podria passar-me hores explicant com hi ets sempre, dalt l’escenari a Nou Barris defensant la democràcia o a peu de carrer per tancar els CIE, davant els col·legis l’1- O o bé amb els actes de “Demà pots ser tu“, per conscienciar la ciutadania sobre la vulneració de drets fonamentals, o també a la ‘mani’ dels drets socials de la Via Laietana, als actes de la Model contra els crims del franquisme o a les Nits de Santa Llúcia; sense cultura no hi ha revolució.

Ja veus que no he pogut evitar de parlar-te del passat, però ho he fet des de la barricada de paraules que apuntala un compromís compartit que, malgrat l’empresonament, es manté intacte i amb la mirada fixada en el futur. Avui, el bolígraf i el paper s’han convertit en uns aliats imprescindibles i és així com em passo moltes hores pensant, llegint i escrivint, també mirant el firmament i redescobrint els núvols i els ocells. Maleït el dia que vàrem deixar de mirar el cel per abaixar el cap amb l’excusa de mirar el mòbil.

Volem acollir i volem decidir, les dues cares de la mateixa moneda en la lluita inesgotable per un futur millor

Durant aquests temps a la presó he pogut conèixer molta gent arribada amb pastera; recordo un company arribat de Mali, que tenia més de 40 germans. Ell és mandinga i el seu objectiu en la vida és poder fer una família a Catalunya, parlar català i viure en pau. I és així com cada dia els meus pensaments també són pels oblidats, pels milers de persones que, intentant sortir de la misèria, abandonen els marges i acaben ofegats al mar o sentenciats per la malèvola inacció dels estats. És en les situacions límit quan surt el millor de les persones; per això estic convençut que la dignitat, l’humanisme i la cultura s’acabaran imposant a la intolerància i la xenofòbia al món en general, i Catalunya i Barcelona en particular hi tenim molt a dir. Volem acollir i volem decidir, les dues cares de la mateixa moneda en la lluita inesgotable per un futur millor per a tothom. “La Mediterrània se’ns mor i tu i jo morim en ella”.

“Parla, però parla amb tendresa, perquè és tota l’ajuda que pots donar”, deia John Berger. Perquè ens necessitem els uns als altres per defensar-nos i contraatacar en aquest moment de cops sistemàtics a les llibertats vulnerades i de persecució de drets civils i col·lectius.

Per això la realitat s’imposa davant dels ridículs i absurds intents de confrontació identitària. I també perquè, seguint fidelment el propòsit d’Òmnium, sempre és temps de cosir i de recosir. I ho continuarem fent de l’única manera que sabem, al voltant de la cultura com a eina imprescindible de cohesió social. “Jo vinc d’un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida”. Els versos de Raimon han ressonat al mòdul 4 de la presó de Soto del Real. I avui ho continuen fent al mòdul 2 de Lledoners.

És un orgull que siguis un dels 125.000 socis que fa d’Òmnium una autèntica entitat transversal al servei dels grans consensos del país. Tot això només té sentit si hi som tots i no ens deixem ningú pel camí; som davant d’un intent de càstig col·lectiu, com bé dius, i, per tant, la resposta ha de ser també col·lectiva. Avui són artistes censurats, llibres segrestats, polítics i representants de les entitats empresonats… Però, com diem en la nostra darrera campanya impulsada amb Irídia, NovACT, la Fundació per la Pau i l’Institut de Drets humans de Barcelona: “Demà pots ser tu”.

Som més poble ara que mai, perquè la veritable revolució començava a l’interior de cadascú de nosaltres

Com bé dius, som més poble ara que mai, perquè la veritable revolució començava a l’interior de cadascú de nosaltres, autodeterminats en no cedir a ningú mai més les regnes del nostre futur. I sí, en decidir-ho tot, des d’allò més local fins al destí més global. De nou, intentant prendre’ns la força, ens l’han donada tota.

La unitat contra el feixisme i el racisme, on sempre hem coincidit, és avui un mínim comú múltiple on retrobar-nos per seguir lluitant contra la injustícia d’un Estat que pretén jutjar la democràcia. Amb la lliçó vital i insubornable de referents compartits com l’August Gil Matamala (hauries de veure com s’acomiada del locutori alçant el puny, és tot dignitat) o l’amic Jordi Borràs, a qui creuen que podran silenciar esbatussant-lo a plena llum del dia amb placa de policia. Farem bé de no minimitzar, ni normalitzar, aquesta espiral de violència neofatxa (que en diu en Lluís Llach), ni a Nou Barris ni a la Marina, ni enlloc.

La persistència i les capacitats anònimes i col·lectives sempre ens han fet grans. Vam madurar col·lectivament amb l’acte de desobediència civil i pacífica més gran d’Europa dels últims anys, que va desfermar la ira irracional dels poders de l’Estat perquè venim d’una “correlació de debilitats”, que encertadament descrivia Montalbán. Per això l’1-O va tornar a demostrar que aquesta és una causa, per sobre de tot, democràtica.

Ens volen tancats a casa o a la presó, i fa massa temps que hem decidit que no volem tenir més por

Seguim enfortint, doncs, el sentiment de pertinença col·lectiva per enfortir la legitimitat democràtica, per aconseguir una societat més lliure, més pròspera i cohesionada en la seva diversitat. Defensarem el dret a la dissidència política, el dret a la discrepància, a la diferència, a la voluntat de decidir-ho tot sense cap limitació, a la mobilització pacífica com a instrument de pressió política, perquè ens volen tancats a casa o a la presó i fa massa temps que hem decidit que no volem tenir més por. És obvi que alguns ens voldrien dividits, confrontats entre els diferents pobles de l’Estat i embarrancats dins de Catalunya, però jo crec que estem més units i determinats que mai. No renunciarem als valors republicans, ni a la justícia, ni a la igualtat, ni a la llibertat per a tothom.

Abans de marxar, l’Olivier Peter m’ha regalat un exemplar del llibre ‘AMNISTIE – Conférence d’Europe Occidentale pour l’Amnistie aux emprisonnés et exilés politiques espagnols’, que es va celebrar a París entre el 25 i 26 de març de 1961. En aquest dossier s’hi recull també l’impacte internacional de la lluita dels demòcrates de l’Estat i d’Europa per les Llibertats, i la dedicatòria a la contraportada diu així: “Je suis ici pour accuser, non pour me défendre”. És d’en K. Liebknecht durant el seu procés al Berlín del 1916. He recordat una de les teves reflexions a les primeres visites a Soto del Real: “Jordi, estem defensant la democràcia, però no podem renunciar a acusar l’Estat de la vulneració de drets fonamentals”.

Des dels vells antifranquistes fins als presos polítics del segle XXI, la mare de totes les lluites compartides; per la democràcia i la llibertat!

Salut, tendresa, entesa i República.

Sempre endavant, Jaume!

 

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural

 

Carta publicada a El Crític 06/08/2018