ActualitatCartes de Presó

‘Les visites a Soto del Real’, carta de Jordi Cuixart

By 2 July, 2018 No Comments

Carta publicada a El Periódico 1.07.2018

Presó de Soto del Real, 28 de juny del 2018

Cada trobada a la presó de Soto del Real és una explosió d’emocions, especialment les familiars, però cap visita no et deixa indiferent i, sovint, quan els visitants se’n van és quan sorgeixen més reflexions. Desafortunadament, en aquests casos no pots enviar cap missatge instantani, ni complementar-lo amb una senzilla trucada.

Dilluns al matí van venir Pablo Iglesias i Jaume Asens a visitar-me a Soto del Real. Es pot agrair de nou a Institucions Penitenciàries les facilitats per a la visita. El fet és que, de nou, vaig tenir l’oportunitat de conversar amb dos homes bons, dues persones a qui m’uneixen un munt de coses; entre les quals es troben el respecte absolut a la llibertat d’expressió i la defensa de la democràcia.

Em ve al cap la brillant constatació de Josep Ramoneda, quan afirma que el problema és que alguns dirigents polítics a l’Estat espanyol entenen la llibertat d’expressió com una concessió més que com un dret. Així, mentre els drets es defensen, les concessions es poden retirar. Sabeu que soc persona de pocs retrets, però tenir això present ens pot ajudar a aplanar el camí del diàleg. Per empatitzar amb les diferents parts, doncs, cal reforçar el valor de la llibertat d’expressió en l’escala dels drets col·lectius i individuals.

Per Soto del Real, durant aquests gairebé nou mesos de presó, han passat també el president Torrent, amb qui em vaig fondre en una abraçada per la recuperació de les institucions; l’alcaldessa Ada Colau, amb qui vaig riure i vaig plorar; o el president Torra, amb qui els records del passat i la consciència del moment present fan impossible descriure les emocions viscudes en paraules. Són visites excepcionals tant pel contingut com perquè no hi ha cap vidre pel mig i això permet una proximitat tan enyorada com apreciada alhora.

El filòsof Josep Maria Terricabras va dir als seus alumnes l’últim dia de classe de la Universitat de Girona: “Procureu ser rigorosos en el vostre pensament i esteu sempre al costat dels més febles”. Així, quan hi ha qui es limita a demanar renúncies als altres, vaig agrair a Iglesias la seva defensa del dret a l’autodeterminació. Rigor en el pensament i coratge en el posicionament, també en públic.

Escoltar-nos els uns als altres

D’altra banda, sempre hem reconegut el compromís del PSC amb el gran consens de país que és el model d’escola catalana. Continua vigent la invitació a retrobar-nos amb Miquel Iceta: seria un plaer mantenir una conversa sincera. Com la brillant entrevista que ens van oferir Ana Pastor i Artur Mas la setmana passada a La Sexta; escoltar-nos els uns als altres és el millor punt de partida.

Tinc el convenciment que amb totes les persones que cito en aquest article i tot allò que representen quant a pluralitat, i transversalitat, podem construir ponts d’enteniment, sense renúncies prèvies, i podem parlar de tot, com em recordaven Pablo i Jaume. El diàleg és un instrument de construcció de societats madures, basades en el respecte absolut als drets, les llibertats i la democràcia. Qualsevol solució política duradora no pot ignorar ni construir-se contra la voluntat democràtica per a la ciutadania de Catalunya.

Aquest any fa 50 anys de l’assassinat de Martin Luther King, un referent de lideratge, però també de determinació fèrria, de prioritzar el sentiment d’unitat per sobre de la divisió. Com diu el filòsof Francesc Torralba: “El sentit de fraternitat amb tots els homes, més enllà del color de la seva pell”. El mateix Luther King, a la seva carta des de la presó de Birmingham l’abril de 1963, va dir que farem bé al no oblidar que “hem de saber encaixar la decepció més infinita, però mai no podem perdre l’esperança infinita”. Gràcies de tot cor per aquestes visites.

¡Salut, tendresa, enteniment i República!

Jordi Cuixart

President d’Òmnium Cultural 

PD: L’acostament dels presos no ens pot encegar: serà una millora per a les nostres famílies, però no ens oblidem que simplement és complir la llei, en cap cas una concessió vàlida en democràcia. La nostra llibertat no és moneda de canvi.