Cartes de Presó

‘Les ganes de viure’, carta de Sílvia Soler a Jordi Cuixart

By 20 June, 2018 No Comments

Carta publicada per VilaWeb, 20.6.2018 

Cada vegada que t’escric una carta, Jordi, desitjo amb força que sigui l’última. Continuem exigint la vostra llibertat amb constància i esperança, però aquesta situació tan injusta, tan salvatge, fa créixer la nostra impotència cada dia. Participar en les concentracions dels dilluns, organitzar sopars grocs i escriure’t cartes –que és tot el que puc fer– se’m fa cada vegada més trist perquè ho trobo poca cosa.

Com ja hem comentat en altres cartes, és evident que aquest tràngol que passem, com a societat, ens fa créixer, madurar, guanyar empatia i reunir coratge, però això no fa minvar ni una mica el dolor que sentim per la terrible situació que viviu els qui esteu privats de llibertat i les vostres famílies.

Així va ser l’assemblea general d’Òmnium que et va reelegir president: emocionant, valenta, adolorida.

El món independentista, com ja saps, viu moments convulsos, atrapat en un debat que no acaba de ser obert i transparent, que sovint queda enfangat en acusacions i retrets i que em desanima. Però no vull parlar-te d’això, avui. Vull explicar-te que totes les persones que em parlen de tu ho fan amb un afecte enorme, sigui perquè t’han tractat personalment o perquè et segueixen i confien plenament en el teu lideratge, que, fins i tot en aquestes circumstàncies adverses, exerceixes amb una autoritat moral indiscutible.

Recordo un article que vaig escriure després de sentir la teva intervenció –vibrant, constructiva, positiva– al míting d’ara fa justament un any, a l’avinguda Maria Cristina, en defensa del referèndum. Hi deia que ‘en els mesos que vindran ens faran falta molts Jordis Cuixart’. Poques vegades dec haver encertat tant una predicció. Aquell dia vas agrair el suport de la gent que sovint –deies– t’animava quan et trobaven pel carrer. Vas dir, ho recordo, gràcies per la complicitat, pels somriures, per les ganes de viure.

Han volgut posar a prova les teves ganes de viure, Jordi, i em consta que no se n’han sortit. Que no se’n sortiran. Seguim ferms, et seguim ferms. I amb ganes de viure.

Sílvia Soler