Uncategorised

Més tossudament alçats que mai. Fins que ens deixin en pau! Carta a Jordi Cuixart.

By 16 November, 2017 No Comments

Vila de Gràcia, novembre 2017
8è hivern en crisi

 

Estimat Jordi,

La primera anomalia ja és aquesta. Acostumats als mails, els sms, els telegrams… t’hem d’escriure ara cartes a la presó, a 600 quilòmetres de casa nostra, i resseguint la cartografia penitenciària d’un Estat fet presó. Metàfora sobrera.

Malgrat tot, o contra tot, aquí estem i aquí seguim. Més dempeus que mai. Iguals, sí; però ja diferents. Perquè l’osca de l’enyor i l’ombra llarga de la injustícia, el fil invisible de l’absència i el cop visible del segrest, es fan notar. Massa. I a tot hora. En cada gest.

I tot i així, saps? L’únic que han aconseguit és major determinació col·lectiva, més raons irreversibles i un compromís granític, ja irreversible. De per vida. Dissabte vam ser milers i milers desbordant els carrers, exiliant la por i acreixent l’esperança. Ensems, com sempre: junts i alhora.

Saps també? Em fas pensar en les lluites compartides que som. Ens fas pensar en Xirinacs -quan el van engarjolar a Zamora, d’allà on vinc-. I en Huertas Claveria. I en Vinader: primer periodista exiliat i empresonat en democràcia. La història d’un poble també s’explica, barrot a barrot, en la història de les seves presons i els seus presos i preses.

Hi pensava mentre escolto que alguns us demanen explicacions. I estic molt temptat de demanar explicacions als qui et requereixen explicacions. Amb 700 alcaldes investigats, 1.066 ferits, mig govern empresonat i altre mig a l’exili, 200 webs tancats, el Roger cec d’un ull per bala de goma i tu i en Jordi Sànchez a Soto del Real, em resulta mediocre -deu ser la sempre perversa lògica electoral- que us demanin explicacions.

I no per no donar-les. Qui et conegui sap que ets un home de paraula. De dir-ho i escoltar-ho tot. D’aprendre i compartir. De sumar per multiplicar. Que t’encanta donar explicacions i fer-te entendre. Però tenim un problema: que tenim memòria. Que el temps, el jutge més sever, el polígraf de la història, posa tot a lloc. Perquè sempre hem sigut -som- temps al temps. I penso en l’hemeroteca. I en quan, ben aviat espero, amb la llibertat retrobada i a la recerca del temps robat, puguis repassar com eren milers i milers, en tsunami democràtic, els que es deixaven la pell i la veu per la vostra llibertat. I només uns pocs, molt pocs, els que us demanaven explicacions. La Inquisició sempre les ha gastat igual. I com va dir algú: “nosaltres no ens hem d’avergonyir que estigueu presos: ells, sí”.

Escriure és esperar-te. Esperar-vos. Perquè escriure’t a tu és escriure-ho a tots. Amb l’autoritarisme repressiu udolant, amb l’Estat fet presó, és el vostre empresonament el que esperona a fer-ho més i millor. Sempre indesinenter. Sense defallir i incessantment. Fins a la (vostra) llibertat. Que és la de totes i tots. Cartes a la presó un altre cop. Contra tots els murs. Sabent que hi sou perquè hi som. I viceversa. En Carles, la Dolors, l’Oriol, la Meritxell, en Josep, en Turull, en Joaquim i en Raül. En Sànchez i tu. La resta, prou que ho saps: país intervingut, totes i tots en tercer grau i, precisament per això, més tossudament alçats que mai. Fins que ens deixin en pau!

T’ESTIMO
(i t’enyoro)

David Fernàndez